DAMUNT LA SORRA

Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un de sol, del tot.
Llavis extensos
com una migdiada.
I escoltem les ones
caient, blanes dormint.
Que el sol penetri
fins a la sang.
Però l’amor no basta.
Fem per manera de pujar l’escala
que inventarem, graó rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
Gaudim sense metàfores.

Joan Vinyoli

Sempre Teu

SiR